És curiós com una sola persona pot representar, de cop, tot una part del món a la que tems. Una ciutat, una data, un viatge o inclús, un idioma. La ment escull símbols estranys com a tótem de les teves pors. Però de cop, no en vols saber res, desprecies, odies, fins i tot, segons què. Saps que és irracional, però et bull la sang, y se't dispara la respiració. Estimo molt el català, però ara, odio parlarlo. La meva ment l'ha escollit, i ara ja no hi puc fer res. Tot i que els meus records més càlids porten subtítols en català, i també tenen símbols que em fan somriure. Com un Setter Irlandès, vinyes, unes vistes desde Sitges, el mar, una emisora de ràdio o trobades d'amagat a la vora d'una barana vermella. Potser els tótems també arribaran a desferse enmig del temps, que tot ho desgasta.