Marcarse objetivos por tenerlos, para creer que vas en alguna dirección, para imaginar que haces algo, por tu salud mental, sencillamente.

Quiere a muchos y disfruta de las personas, pero no te enamores, no sale a cuenta, será 90% dolor. Sé suficientemente egoísta como para que no te importe que alguien intente herirte y traicionarte. Apártate de quién te es infiel y te oculta la verdad, aunque lo justifique (la omisión de la verdad es una mentira en toda regla). Sé tu mejor amigo, y no te fíes de nadie. Recuerda siempre: no esperes que nadie te defienda o te ponga por delante de sus "necesidades". Tú deberás luchar solo, siempre.

Odiar a alguien es darle la atención que no se merece, pero y el gusto que da :) ignorar los actos de alguien que te hiere es la mejor arma para protegerte tu y para no alimentar ese dolor ni a esa persona. Tarde o temprano, el juicio llega.

El riu mor al mar i no en queda ni rastre. Un no pot evitar revisar els seus actes i rebolcar-se en el dolor de les conseqüències. O en l'èxit, puntualment. Una sola teranyina pot fer ombra a qualsevol reastre de vida que quedi al teu voltant. I en realitat, només has d'estripar-la, però saps que podria ser devastador. A vegades, cal ser devastador. La teva ment, ha de ser-ho per protegir-se. I aprendre. Aprendre que els miralls poden estar distorsionats. Que cualsevol somni pot ser un oasi creat per tu mateix, perquè era allò el que volies creure. Ara, ja tan hi fa. T'ha passat l'allau per sobre. Has mort, i has renascut com t'ho ha permès la resistència del teu cos, i tot i que no ets ni un deu per cent del que eres, renaixeràs. Perquè no has estat infidel al teu codi d'honor, perquè ets sincer, i no has traicionat. Perquè no t'has rebaixat al nivell de qui et vol mal, de qui no t'estima prou, de qui no et defensarà mi. T'has enfonsat en un fangal, però pel propi pes de la lògica dels teus actes n'has sortit viu, amb una visió més clara, i amb forces diferents per lluitar. Menys, potser. Més dèbil, potser. Febril, glaçat, sense pols apenes, però estàs viu. I seguiràs renaixent fins a ser més fort i caminar amb el cap ben alt, perquè tu, no tens de què avergonyir-te. Només de confiar, de donar, d'estimar massa, potser. Però la consciència, està cristal·lina, i per molt que et trepitjin, serà l'únic que no et podran embrutar. I de tot, te'n surts amb una única llum, que et guia. Inert, però viu.

Es pot enyorar el que no s'ha tingut mai?

Las irregularidades en el camino te obligan a mantener el equilibrio. La tristeza hace que valores más los momentos de alegría o quizá, tranquilidad. Cuando solo te valoran porque te están perdiendo, debería subirte el ego, pero sólo suma escepticismo. La clave siempre es tener un pilar en el que poder sostenerte. Sea cual sea, sea quién sea. Agárralo, y no lo sueltes, por lejos que esté, por difuso que se sienta, por tierra que haya de por medio. Y con el resto, camina camina y camina. No mires atrás, y tira del carro siempre, que no puedan decir, que te has caído en una batalla. Que nadie pueda decir, que no has luchado por lo que era tuyo, aunque te lo intenten arrebatar. Los resultados, dependeran de cuánto te valoren los que te rodean: tu ya lo has dado todo.