El riu mor al mar i no en queda ni rastre. Un no pot evitar revisar els seus actes i rebolcar-se en el dolor de les conseqüències. O en l'èxit, puntualment. Una sola teranyina pot fer ombra a qualsevol reastre de vida que quedi al teu voltant. I en realitat, només has d'estripar-la, però saps que podria ser devastador. A vegades, cal ser devastador. La teva ment, ha de ser-ho per protegir-se. I aprendre. Aprendre que els miralls poden estar distorsionats. Que cualsevol somni pot ser un oasi creat per tu mateix, perquè era allò el que volies creure. Ara, ja tan hi fa. T'ha passat l'allau per sobre. Has mort, i has renascut com t'ho ha permès la resistència del teu cos, i tot i que no ets ni un deu per cent del que eres, renaixeràs. Perquè no has estat infidel al teu codi d'honor, perquè ets sincer, i no has traicionat. Perquè no t'has rebaixat al nivell de qui et vol mal, de qui no t'estima prou, de qui no et defensarà mi. T'has enfonsat en un fangal, però pel propi pes de la lògica dels teus actes n'has sortit viu, amb una visió més clara, i amb forces diferents per lluitar. Menys, potser. Més dèbil, potser. Febril, glaçat, sense pols apenes, però estàs viu. I seguiràs renaixent fins a ser més fort i caminar amb el cap ben alt, perquè tu, no tens de què avergonyir-te. Només de confiar, de donar, d'estimar massa, potser. Però la consciència, està cristal·lina, i per molt que et trepitjin, serà l'únic que no et podran embrutar. I de tot, te'n surts amb una única llum, que et guia. Inert, però viu.