Aquesta nit em ve de gust el català. Apareix una petita llum davant meu, que parpadeja. En el meu món d'espiral laberíntic, ha entrat una melodia coneguda. A vegades no hi ha res més càlid que qui mai t'abandona, tot i la distància. Qui mai et traiciona, tot i que no pugui fer res per tu. En moments en què la terra que trepitjes de tant en tant es converteix en fangal, i quedes atrapat fins el coll, els moments de soledat, s'agraeix una llum càlida que s'atreveixi. Que s'atreveixi a entrar en el meu món laberíntic i em recordi que els fars no es rendeixen amb la distància, que el fang s'asseca i cau, que no sempre la humiliació és justificada, que potser encara és possible, que algú et tendeixi una mà. Una llum tènue, d'un color verd com l'espiga de blat quan s'està tornant daurada. Un verd... que no existeix enlloc més. I jo el porto amb mi, sempre. Per què és l'únic en aquest món que és capaç de desfer el cinisme, i fer sorgir, com feia abans, les ganes de sentir il·lusió per coses que ni tan sols sé si ho mereixen. La meva llum verda.